Educació Emocional


La societat moderna, que ha assolit un grau d'educació formal sense precedents,
també ha donat lloc a altres formes d'ignorància. (Jean Claude Micheá)


L'educació emocional emergeix com un aspecte imprescindible per afrontar els profunds canvis estructurals i socials que es produeixen. Repensar l'educació des d'aquests paràmetres és – com assenyala l'Informe Delors – una utopia necessària.

Hem d'escollir entre “saber” o “sentir”?
Tradicionalment l'educació s'ha centrat en els aspectes cognitius prioritzant els aprenentatges científics i tècnics, deixant de costat el coneixement de les persones; no s'ha “entretingut” en reflexionar sobre els sentiments i les emocions. Com a contrapunt, les aportacions científiques actuals destaquen la vinculació entre les emocions i el pensament com a base de tota activitat humana. Per tant, es fa necessari un replantejament seriós sobre el tema.
L'Informe Delors (UNESCO 1998) afirma que l'educació emocional és indispensable en el desenvolupament cognitiu i una eina fonamental de prevenció, ja que molts problemes tenen el seu origen en l'àmbit emocional. Aquest informe fonamenta l'educació del segle XXI en quatre eixos bàsics que denomina els quatre pilars de l'educació: (1) Aprendre a conèixer i aprendre a aprendre per aprofitar les possibilitats que ofereix l'educació al llarg de tota la vida, (2) Aprendre a fer per capacitar la persona per afrontar moltes i diverses situacions, (3) Aprendre a ser, per actuar amb autonomia, judici i responsabilitat personal, i (4) Aprendre a conviure, a treballar en projectes comuns i a gestionar els conflictes.

L'educació emocional és una capacitat que s'aprèn i que te per finalitat augmentar el benestar personal i social. Les habilitats que posa en joc, poden agrupar-se en quatre blocs:

La consciència d'un mateix: és la capacitat de reconèixer un sentiment en el moment en que apareix. Requereix estar atents als nostres estats d'ànim i reaccions (pensaments, resposts fisiològiques, conductes manifestes…) i relacionar-les amb els estímuls que les provoquen. L'expressió voluntària de diferents emocions,  la seva dramatització, és una forma d'aprendre-les.
La autorregulació: quan tenim consciència de les nostres emocions, el següent pas és aprendre a regular-les. No es tracta de reprimir-les, ja cadascuna de les emocions tenen una funció. No es tracta de controlar que no apareguin, sinó d'aprendre a gestionar-les quan estem sota el seu domini. Aquesta capacitat és una habilitat vital fonamental, i avui dia sabem que s'adquireix com a resultat de l'acció mediadora dels demés.
La motivació: és la força de l'optimisme, imprescindible per aconseguir metes importants. Està relacionada amb diversos conceptes psicològics com el control d'impulsos (capacitat de resistència a la frustració, d'aplaçar la gratificació), la inhibició de pensaments negatius, l'estil d'atribució de l'èxit i del fracàs, i l'autoestima.
L'empatia: és la capacitat de captar els estats emocionals dels demés i de reaccionar de forma apropiada. Requereix d'un component afectiu, a més del cognitiu. Les persones que pateixen un trastorn de personalitat antisocial (els psicòpates) així com els maltratadors, poden “saber” cognitivament el que sent la seva víctima, però poden continuar fent-li mal perquè són  incapaços de “sentir” el dolor que li produeixen.
Cal afegir, per concloure, que el desenvolupament dels aspectes emocionals i de relació interpersonal, estan íntimament vinculats amb el rendiment acadèmic i el benestar personal tant de l'alumnat com del professat, i també dins de l'àmbit familiar i social. Així doncs:
“A la societat i a l'escola no li vindria gens malament 
recuperar la il·lusió i la utopia”.

(REFERÈNCIA)  COLLEL J., ESCUDÉ C. (2003).  L'EDUCACIÓ EMOCIONAL. 
TRAÇ, REVISTA DELS MESTRES DE LA GARROTXA, ANY XIX, NUM. 37, PP 8-10

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada